El poder sanador de la visió panoràmica

Tot va començar un dia qualsevol, mentre viatjava en tren. No era un dia especialment inspirador, ni un trajecte que no hagués fet abans. Però aquell matí, vaig aixecar la mirada del meu telèfon —on escoltava música amb els auriculars posats— i vaig observar les persones que viatjaven en el mateix vagó.

El que vaig veure em va sacsejar: gairebé tothom mirava fixament la pantalla del seu telèfon mòbil. Algú escrivia, una altra persona lliscava els dits per la pantalla per veure més informació en les xarxes socials o llegir algun text d'interès , una altra jugava a alguna cosa, ... però ningú, o gairebé ningú, no mirava a fora.

A l’altra banda del vidre, la vida bategava amb força. Per un costat del tren, el mar brillava amb aquell blau captivador, i les platges s’estenien com una invitació al silenci. Per l’altre costat, els pobles costaners, amb les seves teulades irregulars, la roba estesa als balcons i els carrers amb gent passejant, desfilaven com un record de la bellesa quotidiana.

També hi havia una carretera, plena de cotxes en moviment, com una metàfora del ritme constant, gairebé frenètic, que vivim cada dia.

Em vaig preguntar: què ens estem perdent, atrapats en la pantalla, quan la realitat ofereix tanta amplitud?

Va ser llavors quan em vaig adonar que mirar a l’horitzó no és només veure un paisatge bonic. És una necessitat del cos i de l’ànima. Em vaig fer els següents plantejaments:

Què passa dins nostre quan mirem lluny?

A nivell fisiològic i neuronal, mirar a l’horitzó és un gest que canvia l’estat intern profundament.

Quan deixem de fixar la vista en un objecte pròxim (com una pantalla) i la dirigim a la llunyania, s’activa el sistema nerviós parasimpàtic, responsable de la relaxació i la regeneració. El cor batega més lentament, la respiració s’allibera, el cos entén que no hi ha perill imminent. És com si digués: pots descansar.

La visió de prop —la que fem servir constantment— manté el cos en estat d’alerta. En canvi, la visió panoràmica, que s’activa quan mirem lluny, relaxa els músculs oculars, desfà la tensió de la mirada i, per extensió, també del pensament. És una manera física i directa de sortir del cap i tornar al cos.

A més, mirar a l’horitzó activa parts del cervell associades a la intuïció, la creativitat i la connexió emocional.

En aquest espai visualment obert, la ment pot divagar, imaginar, descansar, trobar respostes sense buscar-les.

Quins beneficis concrets ofereix aquest gest aparentment senzill?

• Relaxació ocular: mirar lluny permet descansar el múscul ciliar, responsable de l’enfocament, i prevenir la fatiga visual.

• Millor lubricació dels ulls: quan estem davant de pantalles, parpellegem molt menys. Mirar lluny afavoreix el parpelleig natural i protegeix l’ull.

• Reducció de l’estrès: en activar el sistema parasimpàtic, disminueix la tensió física i emocional.

• Millora de la percepció espacial i l’equilibri: essencial per moure’ns amb consciència i seguretat.

• Restabliment del ritme natural de la ment: sortim del focus estret i entrem en un estat més obert, més humà.

  
  

Des d’aquell dia al tren, sovint faig una pausa intencionada per mirar lluny. A vegades és el mar, altres vegades és l’horitzó des d’un balcó, o simplement els núvols passant lentament. És un gest senzill, però cada vegada em retorna una sensació profunda de calma, amplitud i presència.

Mirar l’horitzó ens recorda qui som quan deixem de mirar cap endins amb exigència i ens obrim a la vida tal com és.

És un acte antic, gairebé instintiu, però que pot tornar-nos al present d’una manera poderosa. No cal entendre-ho tot. Només cal aixecar la mirada.

Et proposo aquesta pràctica: un ritual per reconnectar

1. Tria un moment al dia per mirar a l’horitzó, encara que només siguin 2 minuts. Pot ser des d’una finestra, un balcó o durant un passeig.

2. Deixa el mòbil de costat. Respira profundament i simplement observa.

3. No intentis entendre ni analitzar res. Et permets estar.

4. Deixa que la mirada es perdi en la llunyania i deixa que el cos respiri.

5. Quan tornis a la teva activitat, observa com ha canviat el teu estat intern.

   
   

Desitjo que cada dia trobis un instant per mirar lluny, per deixar que la mirada s’obri i el cor es calmi. Perquè a vegades, només cal aixecar els ulls per tornar a sentir-nos vius.