Quan la natura parla, el cos escolta

Hi ha moments en què el paisatge no només es contempla, sinó que et travessa. Dies en què la natura no es limita a ser escenari, sinó que esdevé mestra, guia i mirall d’allò que també s’està movent dins teu.

Fa pocs dies, vaig viure una d’aquestes experiències. Em trobava envoltada de natura viva, d’aquella que no necessita paraules per fer-se entendre. Els rius baixaven plens, l’aigua clara i en moviment constant, com una metàfora palpable del flux de la vida. Aquell moviment transparent em parlava de la necessitat de seguir endavant, de deixar anar, de purificar. Em vaig deixar portar pel so de l’aigua, per la calma que em despertava i per l’absència de pressa que em convidava a respirar més lentament. Tot en aquell entorn m’ajudava a aterrar plenament al moment present, a escoltar el silenci de dins a través del moviment de fora.

Però com sovint passa, la natura no es queda en un sol paisatge emocional. De sobte, el cel es va transformar. El sol va cedir el seu lloc a núvols densos, i una tempesta va irrompre amb una força tan majestuosa com imprevisible. Llamps il·luminaven el cel i els trons ressonaven amb contundència a l’ambient, omplint l'espai d'una vibració que convidava al silenci i al respecte. Em vaig quedar observant, en un estat d’atenció màxima, sorpresa per la rapidesa del canvi i amb una lleugera inquietud davant la incertesa de com evolucionaria aquell espectacle. I aleshores ho vaig entendre: el missatge era clar.

L’aigua m’havia parlat del flux i la fluïdesa. La tempesta, dels canvis sobtats que irrompen per sacsejar i renovar. Els llamps, de les revelacions que arriben enmig de la foscor. I els trons, de la potència de la veu natural, d’allò que no podem controlar però que podem respectar. Cada element era un símbol. Cada canvi extern em convidava a observar què es movia dins meu.

El meu cos també es feia present. La pell es tornava més receptiva, la respiració es feia més conscient, els sentits estaven vius. Vaig sentir com el cos s’alineava amb l’entorn, com si ell també reconegués aquell llenguatge antic que parla sense mots. I en aquell estat de presència, vaig percebre amb claredat la connexió amb la Mare Terra. Ella no només acull: ella comunica, ens parla, ens mostra camins si sabem mirar, si sabem escoltar.

Quan la natura parla, si ens aturem, si escoltem, si sentim... el cos respon. I aleshores, alguna cosa profunda es desperta: una consciència arrelada, una presència viva, una connexió amb allò essencial.

Proposta d'integració: escoltar el paisatge des del cos

La pròxima vegada que et trobis en un entorn natural, para’t una estona. No facis res. Només observa.

1. Respira profundament. Deixa que l’aire entri pel nas, baixi fins al ventre i surti lentament per la boca. Repeteix-ho tres vegades.

2. Mira l’entorn com si fos la primera vegada. Observa els colors, el moviment de l’aigua o de les fulles, els núvols, la llum. No ho interpretis, només observa-ho.

3. Escolta amb tot el cos. Quins sons hi ha? On ressonen dins teu? Deixa que el cos capti la vibració de la natura.

4. Tanca els ulls uns instants. Porta l’atenció cap endins. Què sents? Com es troba el teu cos en aquest moment? Hi ha alguna emoció present? o pensament recorrent?

5. Obre els ulls lentament i dona les gràcies. Pots fer-ho amb un gest, amb un pensament o amb una paraula. Agraeix aquest moment de connexió.

   
   

Fer aquest exercici de manera regular pot ajudar-te a despertar l’escolta subtil, ampliar la consciència del present i cultivar la presència arrelada.Perquè la natura no només es contempla: es viu, es respira... i ens parla.